Sant Serni de Tavernoles



Ir al Contenido

Articles Històrics



SANT SADURNÍ DE TAVÈRNOLES BRESSOL DEL MONAQUISME PIRINENC


Text de la ponència d’En Josep-Maria Nogués i Torre  presentada a les Setenes Trobades Culturals Pirinenques “Els Pirineus 1.000 anys després: visions de futur” celebrades a la Seu d’Urgell el 23.10.2010.

 

Abans de tractar sobre el passat de les ruïnes venerables de l’extingida abadia benedictina de Sant Serni de Tavèrnoles i projectar la nostra particular visió de futur sobre allò que resta del monestir, cal parlar primer de la ruta jacobea[i] que passava per Anserall i que, d’alguna manera, condicionà i regulà el desenvolupament de Sant Serni com el centre que fou de bressol del monaquisme pirinenc.

Així, direm que l’eix principal de la ruta jacobea era el tronc principal que procedent de Perpinyà que, per Puigcerdà i la Seu d’Urgell seguia Segre avall i, abans de la conquesta cristiana de Balaguer, per Nargó resseguia per Bóixols fins a Isona i Tremp cap a Àger i per aquelles contrades anar a cercar el camí de Sant Jaume que procedia per Osca.[ii] 

Podem, doncs, parlar de la ruta jacobea a la vall de la Valira, també dita antigament i en la seva primera part com a camí andorrà de Sant Jaume. Es tracta del camí que discorria per l'actual principat d'Andorra i que provenia de la ciutat de Foix:  FOIX→PAS DE LA CASA→ ENCAMP→ RANSOL (Canillo)→ ESCALDES→ ANDORRA LA VELLA→ SANT JULIÀ DE LÒRIA→La borda d’En Canturri→LA FARGA DE MOLES (església de Sant Miquel de Ponts→ DRETA DEL RIU VALIRA (Cabanelles→Camí de Civís i Cortingles)→  SANT SERNI DE TAVÈRNOLES→ ANSERALL→CAMÍ DE PARROTA→SANT ESTEVE DEL PONT→SEU D’URGELL i CASTELLCIUTAT (més o menys per dessota de la torre de Solsona)→ i connexió amb el tronc principal del Camí de Sant Jaume del Segre →SEGRE AVALL...

Remarquem que alguns trams han desaparegut per les esllavissades i, també, per les  diferents obres de regadiu.

                                               -oOo-

El naixement del monestir dedicat a Sant Sadurní de Tavèrnoles és de data incerta. Alguns ho atribueixen a sant Eudald, sense proves, però. De ben segur ja existia a la segona meitat del s. VIII i que es tractava d’un monestir episcopal, es a dir, creat per l’ordinari diocesà on, molts cops, el bisbe assolia l’abadiat

Esmentem que les comunitats dels monestirs de l’església visigoda es regien pel pactum que era un acord o conveni entre la comunitat monàstica i el nou abat escollit i que aquest càrrec era vitalici i, per tant, no es podia modificar el pactum o regla monàstica establerta fins a la mort de l’abat que el subscriví.  

+L’origen del nom - Podem dir, però, que el patronímic actual se’n deriva d’antics mots de procedència occitana com Serenin, Sernin, Cernin, Fermin,  i que, segons la llegenda, al segle VI, el duc Leunebald de Tolosa de Llenguadoc hi feu edificar damunt la seva tomba una església dedicada a Saint-Sernin-du-Tour (paraula occitana que vol dir toro, atès que fou martiritzat tot fent-ne servir un animal d’aquest tipus). La llegenda diu també que Sant Fermí d’Amiens, patró de Pamplona/Iruña, la capital de Navarra, fou batejat per ell a un indret de dita ciutat conegut encara com “el pocico de San Cernin”. Aquest apel·latiu respon a un antic nucli de la ciutat de Pamplona dit el Burgo de San Serenin o Burgo de San Cernin on es troba  l’església pamplonesa de San Saturnino, dita també de San Cernin. Ens queda, doncs, ben clar l’actual equivalència Sant Sadurní = Sant Serni.[iii]

Hom creu que el topònim Tavèrnoles se’n deriva del mot llatí tabernulae o tabernula  (tenda, tendal o botigueta)per l’existència a aquest lloc de més d’una taverna; es a dir, un lloc on s’hi podria fer alguna mena d’hostalatge, servei de postes en substitució de cavalleries i altres serveis als transeünts. També d’un hospital  tal i com s’entenia llavors: un lloc de repòs de pelegrins, malalts o no. Es tractava, doncs, d’un lloc estratègic situat al bell pas del camí ral que comunicava les valls d’Andorra amb la plana de la Seu d’Urgell i des d’aquest lloc com a cruïlla de camins cap a la Cerdanya i el baix Urgell. La existència d’aquest lloc de serveis, com el definiríem actualment, es complementava amb l’existència d’un lloc de culte cristià possiblement ubicat un molt antic lloc pagà reconvertit des de feia molt de temps a la fe catòlica. I, com ja s’ha dit,  també com a nucli principal d’hostalatge dels pelegrins que anaven i venien pel camí andorrà de Sant Jaume de Galícia. De tota manera, sobre el mot Tavèrnoles, haurem de tenir present que es tracta d’hipòtesis no constatables ja que la primera vegada que apareix documentat aquest nom complet (Sant Sadurní de Tavèrnoles) de manera continuada és vers el 1259, tot i que a l’acta de consagració de l’any 1040 ja s’hi cita (Tavèrnoles) i molt abans també (6 de juny del 970).

 

Sabem dels primers temps del monestir per raó de les complicacions derivades de l’heretgia feliciana que el bisbe d’Urgell i abat de Tavèrnoles, Fèlix (o Feliu) juntament amb Elipand de Toledo, bisbe primat de l’església visigòtica, predicaven. Es tractava d’una antiga creença teològica dita adopcionisme que actualment està gairebé extingida arreu, on es mantenia que Jesucrist era fill adoptiu de Déu, probablement amb la intenció d’arribar a una mena d’unificació amb l’Islam... Carlemany no hi estigué d’acord i fou un motiu per a la seva intervenció; després de dos concilis, l’enfrontament amb Alcuí de York, Feliu és deposat i empresonat  el 799.  

Una comissió formada pels executors de Carlemany -Leiderad de Lió, Nebridi de Narbona, Benet d’Aniana-, se’n fan càrrec del bisbe, del bisbat i del monestir. Poc temps després, Possedoni esdevé nou bisbe i abat.

 

+Sant Sadurní de Tavèrnoles i la nova regla de sant Benet: Tot i que no hi ha cap certesa documentada, n’hi ha fundades raons per creure que una de les principals tasques reformistes que promogué Benet d’Aniana a la seva estada a les terres urgelleses fou que el principal monestir de la zona adoptés la regla monàstica benedictina; i que aquest canvi fou aplicat tot considerant que el pactum que regí fins llavors havia caducat per haver estat deposat Feliu també com a abat de Tavèrnoles. Tampoc no existeix una base documental que ens digui com es va desenvolupar la acció tot i que una de les maneres habituals d’actuar era “repoblar” el monestir amb monjos benedictins francs nouvinguts i amb la subsegüent absorció i reconversió dels anteriors monjos visigots que així ho acceptessin amb el posterior elecció d’abat, naturalment, d’origen franc.

Al 815 van rebre diverses donacions per part dels comtes d’Urgell i de Cerdanya. Varen fundar el monestir de Sant Pere de Casserres i el de Sant Salvador de la Vedella (en la comarca del Berguedà). Sabem de la incorporació de Sant Serni a la regla de sant Benet pel precepte imperial expedit per Lluís el Piadós l’any 835 a favor del segon d’aquests dos monestirs acabats de citar i on es diu clarament que fou fundat per l’abat benedictí Calort. En l'any 1019, passa sota la seva tutela el monestir de Sant Llorenç de Morunys amb el nomenament, pel bisbe Sant Ermengol d'Urgell, del mateix abat per a ambdós monestirs. En el seu moment de màxima esplendor, en el segle XI, les possessions del monestir s'estenien des del Berguedà fins a Andorra, passant pel Pallars Jussà i la Cerdanya. També va tenir possessions a Castella i a Aragó.

Una nova església fou consagrada el 17 de gener de l'any 1040 pels bisbes Eribau d'Urgell i Arnulf de Ribagorça. Es va consagrar en honor a la Verge i dels sants Miquel i Sadurní. El seu abat llavors era Guillem i a la cerimònia de consagració van assistir diverses personalitats de l'època com els comtes d'Urgell, els arquebisbes de Narbona i de Arles  els bisbes de Elna, Besiers, Girona i Tolosa de Llenguadoc. En el document de consagració figuren també les possessions del monestir i es fa referència a l’orde benedictina seguida pels monjos.

En 1099 el papa Urbà II va concedir al monestir una butlla d'immunitat. L'esplendor de Sant Sadurní va durar fins al segle XIII.

 

Breu recapitulació de l’expansió territorial de SST: 

1.- Erecció de nous priorats i recuperació d’antigues cel·les en desús, ja des del temps de Possedoni.

2.- (21 de març del 914): Unió dels monestirs i esglésies de Sant Vicenç d’Isona, Sant Martí d’Albet, Sant Martí de Bescaran, Sant Esteve d’Umfret, Sant Sadurní Aganès, Sant Jaume d’Engordany i Sant Andreu de Castellbò (o de Tresponts) en altres temps instituïts sota la regla benedictina i ara enderrocats;  amb llurs alous, delmes i primícies, parròquies i viles subjacents, feta pels bisbes Nantigis d’Urgell i Adolf i el comte Seniofred d’Urgell al monestir de Tavèrnoles i al seu abat Baldric.

3.- S’estén per la Cerdanya (St. Pere de Ger) i el Berguedà;  cap Andorra[iv] i per Tresponts cap a Nargó i via Bòixols cap Llordà Isona i Conca de Tremp abans de la conquesta de Balaguer, tot protegint i cobrint el camí jacobeu esmentat al començament.

La gran puixança de l’abadia es demostra en construir la segona església del monestir i el gran nombre de personalitats que anaren a la seva consagració el 17.01.1040 ja citat.

Fou un gran centre religiós amb un desenvolupament econòmic de gran consistència. Considerat amb recursos suficients de jurisprudència llatina i lloc de redacció de molt documents legals. Entre altres actuacions, també participà –via finançament- en la conquesta de Balaguer, a finals del s.XI. A canvi rebé la possessió de les mesquites dependents de la d’Avimoni[v]  per a construir-hi  una nova església dedicada a Sant Sadurní.

La acció evangelitzadora i repobladora dels monjos de SST així com la seva influència als territoris que eren del comtat urgellès es fa patent pels freqüents noms del patró que tenen moltes esglésies. En citem alguns, tot seguint la ruta jacobea i intercomarcal que uneix Nargó amb Isona i Tremp: GAVARRA (Alt Urgell, camí de Bóixols) i, ultrapassada Isona, CONQUES (gairebé desapareguda l’església del castell i aquest mateix totalment), SUTERRANYA (parroquial), SANT SERNI (el propi poble i sa parroquial) .

Com hem dit abans, es tractava d’un monestir sotmès només a Roma; es a dir, sense dependre de l’ordinari territorial. Anys després, per una concòrdia en temps del bisbe Abril, el monestir accepta que l’ordinari nomeni els rectors de les parròquies i esglésies propietat de SST.

 

 LA DECADÈNCIA: El procés de decadència econòmica i monacal del monestir comença durant  el decurs del segle XIV i es deu a diferents factors: el traspàs de la capitalitat del comtat d’Urgell des de la Seu a Balaguer; la pèrdua dels seus principals benefactors amb l’extinció dels comtes urgellesos en primera línea en morir Ermengol VIII el 1208 ja que els Cabrera, successors seus, se’n desentengueren del monestir ja que no li hi fan cap donació; els comtes de Foix, vescomtes de Castellbò, tampoc no li fan noves aportacions tot i mantenir amb el monestir unes més que correctes relacions moltes vegades subjectes als seus particulars interessos i ambicions personals, potser induïts per les picabaralles relacionades amb la qüestió càtara.

Unes altres causes estructurals responen al fet de la situació geogràfica del monestir; el seu aïllament que, en altres temps, l’havia beneficiat, ara se li gira en contra. 

D’altra banda, les epidèmies, les guerres civils i el bandolerisme també ajudaren a augmentar el seu declivi. Recordem que la Pesta Negra també dita Pesta Bubònica s’inicia a finals de 1347 amb efectes devastadors.

Cap a finals d’aquest segle XIV un gran terratrèmol sacsejà aquestes valls i possiblement fes malmetre el campanar rodó del monestir que, segons alguns autors, havia estat el model per a la construcció del de Santa Coloma d’Andorra.

Esmentarem un dels últims abats escollits pel capítol: Antoni, (1388-1391) fill de Besalú[vi] –(Segons mencions del pseudocardenal Berenguer d’Anglesola, bisbe de Girona.) Ell i el jurista Pere de Rovira s’emportaren de Sant Serni les despulles de Sant Vicenç Màrtir cap a l’església de Besalú.

 

El declivi del monestir també s’accentuà a conseqüència d’altres factors:

+La fragmentació de les rendes abacials en funció dels diferents sectors o encarregats: sagristà, almoiner, cambrer, etc. D’aquesta manera es trencava la unitat de caixa i el control.

+La creació de la comenda: sistema pel qual els càrrecs principals, com el d’abat, es donaven a persones alienes al monestir i que l’adquirien a canvi d’una aportació. En realitat compraven les rendes futures del monestir a canvi d’encarregar-se de la subsistència dels monjos i del funcionament del cenobi per mitjà d’un administrador en representació del abat comendatari[vii]. Pel cas de SST, cap dels comendataris no fou laic i n’hagueren uns molt pocs de bons i la majoria no se’n preocuparen del govern monàstic.

+Les guerres i el bandolerisme: (03.04.1476) Els visitadors de la província benedictina de Tarragona i de Saragossa renuncien a visitar personalment el monestirs de Sant Pere de la Portella, Sant Llorenç prop Bagà i Sant Sadurní de Tavèrnoles a causa de la guerra i de la seva pobresa, i deleguen, per a dur-la a terme, el monjo Jaume Albert del monestir de Ripoll. Aquest fa una lletra al visitador Nicolau de Llor excusant-se de no poder complir l’encàrrec rebut de visitar en nom seu el monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles, a causa de la guerra (15.04.1476).

L’acta de la visita canònica que fa l’any 1479 el visitador Lluís de Claramunt, abat de Santa Maria de Serrateix  diu que al campanar només hi ha una campana i amenaça ruïna.

Joan de Chiverri, abat o administrador de SST, juntament amb fra Bartomeu de Sant Romà, sagristà, i fra Joan Bizar, monjos del susdit cenobi, trobant-se en la casa de la Seu d’Urgell on resideixen, cedida pel bisbe, (ja que el monestir estava ocupat per mala gent= bandolers i hugonots), i en ser-los difícil accedir al cenobi, celebren capítol ... (22.02.1518).

El darrer comendatari  fou Onofre Ferrer, monjo de Ripoll 1569 -  1584.

Ja a la darrera visita canònica del 1584 s’hi explica que els bandits, des de setembre passat ençà, vingueren vint-i-cinc bandolers que els trobaren descuidats i foren senyors del monestir, encara que, poc després, s’alçà el sometent de la Seu i fugiren...  Les autoritats locals opinen també que els habitants del cenobi actuen correctament i s’hi juguen la vida.

Restà SST amb l’abadia vacant entre 1584 i 1592 any en què la butlla de Climent VIII datada el 13.08.1592 declara la clausura definitiva del monestir.

Tot és ja finit. D’ara en endavant, del que fou monestir de monjos benedictins dit de Sant Sadurní de Tavèrnoles, només en restaran, com una vella carcassa, els edificis monacals, testimonis muts d’una glòria per sempre extingida. I no solament va veure’s desposseït de tot allò que li era propi en béns terrenals, ans també ho fou de tot allò que de preciós guardava; talment fou com un vent de dispersió que s’emportà tot allò que trobà al seu pas.

 

+VISIONS DE FUTUR: Què volem i podem fer? Moltes coses. Bàsicament, volem que SST torni a ser un nucli de patrimoni dinàmic i revitalitzador de la cultura comarcal, i que no es quedi aquí: que cobreixi i recobri la seva antiga zona d’actuació pirinenca; que inclou de manera particular el patrimoni monumental dels pobles que conformen les Valls de Valira, sense oblidar-nos de l’amplia zona pirinenca. Així, pensem també que podria esdevenir un bon Centre d’Interpretació del Romànic Pirinenc principalment si arribés el moment en què els nostres veïns andorrans s’hi incorporessin al projecte de manera activa.

 A més de ser un lloc de culte, volem que recuperi tot allò que s’ha perdut a causa del persistent espoli; encara que sigui per reproducció o per còpia. De moment, malgrat les dificultats financeres en trobar un patrocini o mecenatge, el nostre Centre d’Estudis porta a terme les següents actuacions:

1.- En preparació, l’edició de l’obra titulada Els Benedictins a Tavèrnoles-Anserall.

2.-Tramitació de l’expedient per a la reproducció del Baldaquí i els Frontals dels bisbes. Tenim l’autorització oral del bisbat i escrita del MNAC; també l’equip professional que ho duria a bon terme. Només resta aconseguir els permisos de les autoritats de Cultura (i el finançament).

3.- Caldria que es modifiqués el vial d’accés –tot rehabilitant el tram del camí de Civís que passa per la part posterior del monestir i que va a parar al carrer major d’Anserall- amb l’objecte de poder fer prospeccions arqueològiques i recuperació del lloc. També caldria fer una ampliació a la breu restauració dels anys 1970.

I per acabar,  dir que  per a tot això necessitem el suport de les administracions catalana i andorrana; que també voldríem gaudir de la complicitat i del suport del bisbat i l’ajuda del col·lectiu definit com a societat civil i l’entusiasme i recolzament tots que, com vostès, volen mantenir-se fidels a les nostres arrels.

 

Moltes gràcies per a la seva atenció i restem a la seva disposició per a qualsevol afer sobre SST.


[i] Agrairem les dades inicials per a aquesta investigació rebudes del professor d’història Manuel Gabriel i Forn actual president dels Amics de Sant Pere de Ponts, a Ponts (La Noguera).

[ii] Agrairem també la col·laboració del senyor Francesc Alcázar i Domingo, president de l’Associació d’Amics del Camí de Sant Jaume del Segre, de Ponts, per la bibliografia aportada.

[iii] La normalització del català estableix l’escriptura del mot Serni amb la S, tot hi que existeix un corrent d’estudiosos que considera més correcte fer-ho amb la lletra C.

[iv] Sant Andreu de Tolse (St.Julià de Lòria), Sant Vicenç d’Enclar (Sta.Coloma) i Sant Jaume d’Engordany.

[v] L’actual església de Sant Salvador de Balaguer.

[vi] Segons mencions del pseudocardenal Berenguer d’Anglesola, bisbe de Girona.

[vii] El Papa Juli II fou un temps abat comendatari de Montserrat.






Regresar al contenido | Regresar al menú principal