Sant Serni de Tavernoles



Ir al Contenido

Articles Històrics



EL MONAQUISME A LLORD└


A conseqüència dels meus treballs relatius a la història del Priorat de Covet (PJ) i del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles (AU), se’m demana que faci una aproximació a les possibles relacions entre el monestir alt urgellenc esmentat i la comunitat monàstica de Sant Sadurní de Castell-Llordà.

 

Una de les dificultats que hom es pot trobar en voler conèixer els fets de manera certa topa amb la gran dispersió documental i la mancança de molts dels originals. L’altra dificultat rau en esbrinar si la còpia que ens ha pervingut del document original perdut i que fou feta en èpoques posteriors als fets que s’hi citen és una falsedat documental real o aparent. Pensem que alguns documents (còpies d’originals) en cal·ligrafia diferent a l’època de referència ens poden fer dubtar del document. D’altres vegades, l’escriptura pot ser plenament falsa; però explica un fet cert i, per aquesta raó, es redacta; i també se’l recull com a cert i en serveix de base en documents posteriors.

 

Tot seguit, ens hem de referir a la comunitat monàstica del castell de Llordà i la seva interacció amb Sant Serni de Tavèrnoles i, posteriorment, amb Sant Pere d’Àger. El recull de dades aprofitables és força extens; afecta els llocs d’Isona, Llordà, Abella i el seu castell, Conques, Benavent, castell de Toló i Covet. Per raons obvies d’espai, ens limitarem a Llordà i, excepcionalment, a Isona i altres llocs. Qui desitgi major ampliació de dades pot consultar-les a la bibliografia que se cita al peu i localitzable a Isona i a altres llocs.

De fet, els fets que se citen tot seguit, podrien demostrar-nos la dependència de la comunitat monàstica de Llordà de Tavèrnoles o d’Àger segons les successives èpoques.

 

Tavèrnoles rep entre 912 i 914 del comte Seniofred i del bisbe Nantigis, diverses esglésies i monestirs:  es tracta dels monestirs de Sant Vicenç d’Isona,  Sant Martí d’Albet, Sant Martí de Bescaran, Sant Esteve d’Umfret, Sant Sadurní Aganès, Sant Jaume d’Engordany i Sant Andreu de Castellbò (o de Tresponts, abans dit Sant Iscle de Sentelles), en altres temps instituïts sota la regla benedictina i ara enderrocats i abandonats, perquè hi restaurin la vida monàstica, refacin els edificis i tinguin cura del seu patrimoni. Els bisbes Nantigis d’Urgell i Adolf de Ribagorça amb el comte Seniofred juntament amb molts nobles, clergues i religiosos del comtat d’Urgell els donen amb llurs alous, delmes i primícies, parròquies i viles subjacents al monestir de Sant Serni i a Baldricque n’era l’abat.

Aquesta reforma territorial a favor de Sant Serni podria estar relacionada amb la consolidació de la branca jacobea que, procedent de Foix, passava per Tavèrnoles i Anserall i per Sant Esteve del Pont entroncava amb el tronc principal del camí de Sant Jaume del Segre. De la mateixa manera passa en algunes de les successives donacions que rep el monestir i que cobreixen la ruta del camí andorrà de sant Jaume de Galícia.

Recordem que aquesta branca jacobea del Segre, abans de la conquesta cristiana de Balaguer, arribava fins a Nargó, Bòixols, Isona, Conques, etc, fins a Àger i connectava per terres d’Osca amb el tram que venia de França i anava cap a Compostel·la. Recordem també que aquesta era una zona de Marca enfrontada als ocupants andalusins.

Diguem també que per primer cop se cita el terme de Covet (=Covecetus) amb els de Isona, Llordà i altres llocs el 22.06.949 en la consagració de l’església de Sant Cristòfol de Salinoves (Baronia de Rialb – La Noguera) i en fer esment de les diferents afrontacions.

D’aquesta manera constatem la existència en aquells temps antics de llocs que ja eren actius i, probablement, amb els seus antics llocs de culte cristià, malgrat les ràtzies sarraïnes; i també que Arnau Mir intervingué al seu revifament i repoblació.

 

Les donacions de particulars també continuen i hom pot observar que la zona d’influència del monestir s’estén per Castellciutat i, pel camí de Taravall, cap a Llordà i Isona, atès que Borrell I de Barcelona i II d’Urgell s’expandí en una zona que hauria d’haver estat consolidada pel comtat del Pallars. Des del coll de Bóixols per tota la Conca Dellà, s’establí una zona de frontera entre els dos comtats que anava per la serra de Carreu i la Noguera Pallaresa mentre que, cap al sud, la zona d’influència al Pallars actual arribava fins a la serra del Montsec.

 

El 12 de juliol de 973, Borrell, comte i marquès, i Guifré, consanguini seu, donen al monestir de Sant Serni i a l’abat Ameli (962-973)l’església de Sant Vicenç d’Isona qui fui destructa asarazenis, qui deserta fuit per annos multos, al comtat d’Urgell, al castell d’Abella, al lloc dit Isona. Donen també l’alou que hi tenen i que fou de Llobeta i del seu germà Olibà, i assenyalen les confrontacions de l’església i de l’alou.

 

Ara arriba el moment de parlar del famós document datat el 30 de juliol de 973 i que correspon a la donació que feren el comte Borrell amb el seu germà Jofre -o Guifré- en què s’adjudica al monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles diferents esglésies i monestirs de la Conca Dellà. Encara que ha estat base bibliogràfica de molts treballs històrics, es tracta d’un document falsificat, tot i que es tracta d’una còpia d’una altra anterior del segle XII i,  per tant, és molt difícil dir amb propietat que el document original perdut no fos real. Possiblement redactat el segle XIII, és prou útil a l’hora de conèixer dades sobre Isona i altres llocs de la Conca Dellà. Es tracta d’un document fals, certament, però aquesta relativa falsedat documental no representa precisament que els fets explicats també siguin falsos; entre altres raons perquè es confirma aquesta donació en el testament del comte Borrell i també se citen

les propietats de les esglésies a l’acta de consagració  de l’església del monestir l’any 1040. Direm, doncs, que l’escriptura va crear-se per a certificar documentalment uns fets històrics que van passar de veritat; la qual cosa no vol dir pas que s’incloguessin uns drets econòmics que, potser, no existien. El document ens esmenta la rodalia d’Isona –de la qual repeteix diverses vegades que est destructa-, de l’església del castell de Llordà, de Clarà. El document diu que es tracta de la donació que els germans Borrell II, comte i marquès de Barcelona, i Jofre (o Guifré), fan al monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles i a l’abat Ameli d’esglésies, d’antic fundades a l’extrem últim de les Marques, al castell de Llordà i a la ciutat d’Isona, destruïda pels sarraïns, Sant Sadurní de Llordà, Santa Maria d’Isona i Sant Vicenç, que havia estat monestir, vora la font anomenada Clara (per això alguns historiadors parlen de St.Vicenç de Fontclara o Clarà). Les donen amb llurs alous i béns, delmes, primícies i oblacions, n’assenyalen els límits, els permeten fer-hi aprisions i portar-hi treballadors per a rompre els erms i habitar-hi. També concedeixen als monjos l’aprisió d’un terme, en el lloc de Calcina, del qual són fixades les afrontacions, on han de construir una església a Santa Maria, i ho tindran tot sub manu et fidelitate d’ells i dels seus fills i descendents.

 El motiu d’aquestes teòriques donacions rau en el prestigi que ja  assolia en aquells temps el monestir de Tavèrnoles amb influències ultracomarcals, encara que dintre dels límits del comtat d’Urgell. Si observem un plànol de la Conca de Tremp i, majorment, la subzona d’Isona i rodalia,  podrem verificar el gran nombre de vegades que es repeteix el topònim Sadurní/Serni, principalment en esglésies. El llavors ja existent i primitiu castell de Llordà tindria la seva església  –Sant Sadurní de Castell-Llordà- a càrrec de monjos de Tavèrnoles. Representava d’alguna manera l’hegemonia d’aquesta comunitat monàstica en una església d’una zona allunyada dins el comtat d’Urgell però cabdal pel control estratègic de les rutes que comunicaven la divisòria del Montsec amb l’Alt Urgell i Andorra i que resseguien les valls del Segre i del Valira. I també la restauració dels erms i la repoblació de Meià i Montmagastre.

L’acció evangelitzadora i repobladora dels monjos de SST així com la seva influència als territoris que eren del comtat urgellès es fa patent pels freqüents noms del patró que tenen moltes esglésies. En citem alguns, tot seguint la ruta intercomarcal que uneix Nargó amb Isona i Tremp: Gavarra (Alt Urgell, camí de Bóixols) i, ultrapassada Isona, Conques (gairebé desapareguda l’església del castell i aquest mateix totalment), Suterranya (església parroquial), Sant Serni (el propi poble i la seva església parroquial).

 

Les ràtzies d’Al-Mansur el 985 i les del seu fill Abd-el-Malek el 1003 malmeteren parcialment aquestes activitats.

 

Existeix un document que es creu que és anterior al 993 encara que amb data teòrica del 25 de juliol de 1036 on es diu que Borrell, comte i marquès, dóna al monestir de Sant Serni de Tavèrnoles uns horts, dels quals assenyala els límits, que tenia a la vila d’Isona ante ipsasfontes, al lloc anomenat Tudus.

El 24 de setembre de 993 i al testament del comte Borrell II de Barcelona-Urgell es confirma la donació que havia fet al monestir de Sant Serni de Tavèrnoles dels alous de Llordà.

 

El 13 de novembre de 1009, Ermengol I, comte i marquès, dóna al monestir de Sant Serni la vila antiga anomenada Loris, al comtat d’Urgell, i terme del castell de Llordà, per a remei de la seva ànima i la del seu pare el comte Borrell.

 

El 17 de gener de 1010, Ermengol I, de nou, dóna al monestir i a l’abat Ponç de Sant Serni els alous comtals situats dins els termes dels castells de Llordà, Abella i Benavent, dels quals assenyala els límits, entre ells les antigues viles de Loris, Subixano i Isona, que havia estatciutat en altres temps. Remarquem aquest detall final sobre Isona: concorda amb la menció del document anterior de l’any 973 on es deia que havia estat destruïda; el fet de trobar-la classificada com a vila sembla demostrar-nos que la reconstrucció s’havia completat durant tots aquests quaranta anys transcorreguts.

 

El comte Ermengol II d’Urgell i la seva dona Constança venen als ja casats Arnau Mir i Arsenda el castell de Llordà per dos mil sous. Àger fou conquerida pel comte, i per la seva mà dreta el vescomte Arnau Mir, el 1034 i ja la campanya no s’acabaria...

 

Arnau Mir de Tost sembla que va ser el fundador de l'antiga canònica de Sant Pere d'Àger. La primera comunitat, potser benedictina, s'hi va establir el 1037. El 1048 ja es té constància d'una comunitat regida per un canonge, de la qual Arnau Mir en va obtenir de la Santa Seu el privilegi de l'exempció episcopal, convertint-lo en un enclavament religiós singular. L'any 1112 va adoptar la regla de sant Agustí, deixant l'aquisgranesa que havia seguit fins aleshores.

La constitució de la canònica i els seus priorats subordinats, con el de Covet, feu que Arnau Mir aconseguís completar a les seves mans el control total del territori, a tots els nivells: militar, polític i religiós...

 

Caresmar en veié una acta de consagració de l’església del castell de Llordà del 1040 a l’arxiu d’Àger. No ens ha pervingut cap document. Podem creure que depenia de Tavèrnoles i que, més endavant, coexistiria amb la canònica depenent d’Àger?.

 

Testament d’Arnau Mir de Tost, vescomte d’Àger, on deixa una vinya al terme de Llordà i dues condamines al monestir de Sant Serni, per a remei de la seva ànima (11 d’agost de 1071).

 

En morir Arnau Mir, els litigis jurisdiccionals entre els comte d’Urgell i l’abadia ageresa ocasionen que se celebrés la segona (o tercera?) consagració de l’església de Sant Serni de Castell-Llordà el 1085 i, alhora, s'establí en aquesta església una comunitat de canonges, la qual intentà el retorn de la canònica al domini episcopal d'Urgell, a través de la comunitat de canonges de la Seu d'Urgell. Resolt el litigi en contra dels interessos del bisbe, Sant Sadurní retornà al domini de Sant Pere d'Àger, i la comunitat de canonges es va desplaçar el 1092 a Santa Maria de Covet, que era una possessió del bisbat d'Urgell. Aquesta possessió, però, no concorda gens amb registres de l’arxiu agerès on se segueix citant Covet com un priorat seu.

 

Així, el 2 de maig de 1080, l’abat Ramon, amb el consell i el voler de tota la comunitat del monestir de Sant Serni, concedeix l’església de Santa Maria d’Isona a Ermengol Bernat, capellà de l’església del castell de Llordà, designat pel comte Ermengol, a condició que hi faci celebrar l’ofici diví per un clergue en el transcurs de l’any, i reconegui la pertinença directa i exclusiva de l’església al monestir de Tavèrnoles.

 

També que entre el 1316 i el 1319 l’abat Guillem de Tavèrnoles rebia una ordre del Sant Pare, aleshores Joan XXII , per la qual aquest li manava que, juntament amb els priors de Sant Jaume de Frontanyà i d’Organyà, contribuís a satisfer la quantitat  de quatre mil lliures barceloneses que restava de pagar dels castells d’Isona i de Llordà,  els quals estaven taxats en nou mil lliures barceloneses. La suma meritada l’hauran de proveir dels delmes de Terra Santa, i la lliuraran al bisbe i al Capítol d’Urgell; d’això, se’n segueix que aquests castells, les esglésiesdels quals eren del monestir, ara eren enrunats.

 

Podem creure que Sant Sadurní de Castell-Llordà era una dependència de San Serni de Tavèrnoles? Hem de pensar que no hi ha cap evidència històrica concloent ni prou documentació que ho certifiqui de manera definitiva, atès els successius canvis d’influències en les diferents èpoques. Cal dir, però, que tanta possessió territorial d’esglésies per part de Tavèrnoles i l’aliança implícita que mantenia amb els comtes d’Urgell li permetia de totes totes ser un factor important en el desenvolupament del fet monacal a Llordà.

 

JOSEP-MARIA NOGUÉS i TORRE  -  Barcelona, 20.09.2012

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Bibliografia consultable:

APROXIMACIÓ A L’HISTÒRIA DE COVET I EL SEU ENTORN – 1993 – ISBN  84.604-5536-X

ELS BENEDICTINS A TAVÈRNOLES-ANSERALL – 2011 – ISBN  978-84-9975-136-8






Regresar al contenido | Regresar al men˙ principal